Preparant una exposició t’adones que falta material, com no es col·loquen els llums, ni les coses, com el temps sempre va molt més ràpid i com res s’enganxa, ni es clava, ni es queda on s’hauria de quedar. Totes les coses estàtiques, inertes, sembla com si de cop cobressin vida, una vida plena de moviment i aventura, com si de fer pònting es tractés i de la paret es tiressin al buit fins arribar al terra.
Què hi farem, seran hiperactives i els costa d’estar-se quietes. Hauré de creuar els dits, perquè, almenys, em donguin una treva de quinze dies sense mostrar les seves tendències suicides.
Convidats esteu tots, totes, a fer una passejada per la sala.
